Asseguda o entre estirada des del sofà de casa, et puc descriure amb tot detall tot allò que veig a primera vista en el meu menjador. I si giro el cap una mica cap a la dreta, tot allò que puc observar a través de la finestra. I per com està posicionat el sol i la seva llum, et podràs fer una idea de quin moment del dia et parlo. Si comparteixo amb tu com es troben vestits els arbres i el color de les seves fulles, podràs imaginar-te l’estació en què ens trobem. Igual que si matiso la temperatura, com vaig vestida… Si a més t’especifico com vaig des/pentinada podràs determinar si és cap de setmana o si em trobo de vacances. I si et descric quins són els sons que m’envolten, sabràs si visc al camp o a la ciutat. 

A més de poder ser grans pistes per tu fer-te una idea de mi, també és el que em va millor per poder-te explicar qui soc. Però de manera superficial, sense mullar-me, tot i així, ben segur que sents que amb això en tens prou. Amb la curiositat que en veritat no he entrat en els detalls, més enllà d’obrir-te interrogants.

I si ara ho portes al teu terreny i et descrius a tu mateixa?

(Ens havíem quedat en els sons). I et detens ara, a portar tota la teva atenció als sons que es produeixen fora la teva llar. Com si fossis un radar, vas saltant d’un so a un altre, sense identificar-los, sense posar-los un nom. Simplement, vas saltant d’un so a un altre. Ara, obres la teva atenció als sons que tenen lloc a l’habitació on et trobes. I igual, com si fossis un radar, vas saltant d’un so a un altre. Fins a arribar a percebre el so de la teva pròpia respiració. Passant a centrar-te únicament en el pessigolleig que provoca l’aire entrant i sortint a través de les teves foses nasals. I si en algun moment sents que la teva ment es dispersa perseguint algun pensament, algun so, objecte o sensació, d’una manera amable, tornes de nou al pessigolleig que provoca l’aire entrant i sortint a través de les teves foses nasals.

El que esdevé una porta màgica. Una porta que permet passar de viure connectada al món exterior, a ser testimoni del teu propi món interior. Un món regit per la salut, el benestar, la pau interna, l’alegria, l’amor incondicional, la joia de viure, la pròpia veritat i en plena connexió amb la Vida mateixa. Un món, una realitat teva, pròpia, molt propera a tu. La que et permet brillar per la teva genuïnitat, per la teva senzillesa, la teva honestedat, la teva vulnerabilitat, la teva autenticitat, el teu amor cap a tu mateixa i projectat cap a la vida i en plena connexió amb la Vida mateixa. Un món, una realitat tan propera a tu, al mateix temps que tan desconeguda. Cert?

Una porta màgica la que, en un principi, et permet gaudir de simples centellejos d’aquesta realitat, però la que com més sovint visites, més enllà i més profund et deixa entreveure. Amb la que quan t’hi familiaritzes aporta la màgia en el dia a dia de la teva vida. On allò que consideraves com a miracles, una meravella, una excepcionalitat, passa a formar part de la teva realitat quotidiana. On el teu interior i el teu exterior passen a vibrar en consonància, on no es diferencien l’un de l’altre. 

On un dia qualsevol de la teva vida asseguda o entre estirada des del sofà de casa teva, em pots descriure amb tot detall allò que veus a primer cop de vista en el teu menjador. I aquesta descripció comença pel so de la teva pròpia respiració, el que et porta a l’escolta de la veu del teu cor. I comences per descriure el teu cos com el teu temple, els teus anhels profunds, els teus dons i talents innats… la teva pròpia naturalesa. I des d’aquesta, és des d’on vincules la descripció de la Natura, com a una de sola, adonant-te que no existeix separació entre tu i la Vida mateixa, entre tu i la màgia de viure, la màgia de la vida, la màgia de ser. Des de l’escolta profunda de la veu del teu cor.

Per Marta Bell-lloch Corney